Coatí (género Nasua): pequeño mamífero canoideo omnívoro de la familia de los prociónidos. En la actualidad habitan América desde el sur de Arizona hasta la provincia argentina de Entre Ríos. Fácilmente adaptables al clima mediterráneo y usados como mascotas en Europa se han convertido en una especie invasora. Si usted tiene la oportunidad de abatir alguno, no lo dude!

dijous, 10 de desembre del 2009

TRES DIES A L'AVENTURA. DIA 2.



El despertador començà a sonar a les 6 i vint ja que teníem pensat aprofitar bé el dia per escurçar la distància amb formentor, on encara no teníem clar si arribaríem. Després de fer un poc el ronser ens aixecàrem i férem un foquet per fer-nos companyia mentre berenàvem. Estiràrem un poc, i amb el cos ben fred començàrem a caminar sense saber bé on érem però tenguent la confiança que a mitjan dematí o migdia arribaríem al cim del Massanella. Cercant camins per dins l'alzinar amb poc èxit se'ns acudí simplement pujar per amunt i intentar aconseguir una perspectiva més clara que ens ajudàs a definir la nostra direcció. A mesura que pujàvem l'alzinar s'anà omplint de pedres i després de roques, fins que a certa altura les alzines ja naixien de dins les mateixes roques, i les cruiaven amb les seves arrels, convertint el terreny en un poc esllavissadís. Devers dues hores després de partir arribàrem a la carena de la muntanya i ens en temérem de que allò no era el Massanella quant el vérem a la nostra dreta; i a l'esquerra el Puig Major. "Però ja que som aquí..." diguérem, seguirem la cresta fins que ens dugui a algún lloc.

Les vistes de cada vegada eren més generoses i traguérem el mapa per saber on érem, més que res per poder-hi tornar. Ja que veiem el Comellar des Prat (des Massanella) a la dreta i a l'esquerra el Gorg Blau i es Puig Major (de Son Torrella) només podia ser la serra que mena fins al Coll des Telègraf (que enlloc d'un telègraf resulta que eren les línies elèctriques que duien corrent des dels embassaments): Sa Serra des Teixos.

Sa Serra des Teixos. Fotografia cortesia de Racons de Tramuntana


Aquesta serra, que forma part del massís del Massanella no presenta grans dificultats tècniques però el fet de tenir una cresta molt pronunciada fa necessari tenir els ull oberts i mirar bé on es trepitja . Tant a la dreta com a l'esquerra hi ha penya-segat, això apart de contribuir en el factor por la converteix en un dels miradors més espectaculars per contemplar l'interior de la Serra de Tramuntana, i tant si el dia es clar com si està ennigulat les vistes són espectaculars.


Seguírem per sa Serra des Teixos i férem un parell de cims observats per quatre voltors lleonats que a pesar de ser una amenaça pels voltors negres, autòctons, comparteixen amb ells el seu planar elegant. Abans de migdia ja havíem cremat el pa amb sobrassada del dematí i en arribar a un pla no gaire arressarat del vent vàrem decidir dinar d'un poc de pa i taleca i un ou bullit per hom.


En haver dinat férem la estona de fotosíntesi de rigor i reprenguérem el caminar, descansats, alimentats i amb moltes hores de sol per davant, cap a el coll del telègraf i començàrem a baixar per les voltes del Galileu amb l'avantatge de que no dúiem gaire pes i amb el desavantatge de que el poc pes es devia a les baixes provisions d'aigua. Amb fred i la boca seca ens desviàrem del camí per gaudir de les construccions dels nevaters que estan sent restaurades pel Govern però la pressa per aconseguir aigua ens va fer seguir aviat el camí cap a Lluc, on una parella ens donà mitja botella d'aigua que sacià la nostra set i ens va mantenir hidratats fins a Lluc. Sense gaire complicació i en la part més relaxada de l'excursió travessàrem un alzinar d'aquests alts i clars gairebé sense sotabosc. A mesura que ens acostàvem a Lluc la densitat de llaunes, xocolatines, i kleenex escampades damunt la fullaca augmentava i assolí al seu màxim a la cuneta de la carretera on ens dugué el camí. Seguírem la carretera i arribàrem a la capital escorquera, que s'amagava dins un nigul de fum de llangonissa torrada i gasoil. Era el pont de la constitució.


Havent comprat un pa llescat a l'únic forn d'Escorca i havent musicat les converses domingueres davall les arcades de les cel·les amb el nostre amic l'ukelele seguírem caminant pel camí vell de Pollença amb la pila i el frontal, ja que el sol ja era ben baix. Com que era una part molt fàcil i en general plana va ser molt divertit fer aquesta etapa nocturna, i aturar-nos a les nombroses fonts a beure i afer un xigarret. Xerrant xerrant no ens en temíem del que caminàvem fins que vérem els llums del Port de Pollença i férem un pensament d'anar a dormir ja que si seguíem hauriem de dormir a prop de la carretera i això no acabava de anar amb el nostre rollo. Aviat i amb sort trobàrem una sitja d'aquestes que el dia abans no havíem trobat i mentre un muntava la tenda l'altre muntava el foc. Contàrem una rondalla, cantàrem alguns èxits dels 40 Principales i anàrem a dormir menys cansats que el dia anterior i havent caminat el doble.

dimecres, 9 de desembre del 2009

TRES DIES A L'AVENTURA. DIA 1.



Vàrem partir de Palma amb el bus de les 9 i a les 10 ja caminàvem per dins Sóller tot cercant Biniaraix. Els dematins sollerics, sobretot si fa bon temps són genials, i aquest ens serví de transició entre la ciutat i la muntanya. Ben aviat, acompanyats per un paracaigudista amateur que aspirava a professionalitzar-se, començàrem a sentir el renou de l'aigua que ens guià fins al torrent. Au idò! Puja que te puja, un peu davant s'altre, tripatràs tripatrena, entre les parets del barranc. L'alè ens faltava una mica, tant pel poc costum que tenia el nostre cos al camí com per la bellesa d'aquest; però amb un parell de mandarines i un parell de glops d'aigua arribàrem adalt, als peus del Puig de l'Ofre, després d'innombrables escalons de mal de cames.


Darrere noltros la vall de Sóller ja estava il·luminada pel sol de migdia i després de contemplar-la uns minuts decidírem continuar i en trobar un lloc agradable posar taula. Triàrem una roca que hi ha just enmig del torrent i devall una alzina, una mica allunyats del camí. Tuppers i entrepans foren els arrossos engrogats i els pollastres farcits del nostre particular Canyomet (fes lo que saps fer!). En haver dinat i després de descansar una estona al so de l'ukelele reemprenguérem la caminada cap a l'embassament de Cúber, capital l'Havana.


Allà ens sorprengueren al·lots en bicicleta i famílies urbanites que començaven el pont de la Prostitució amb un passeig per la serra amb la companyia d'alguna ovella i per la nostra sorpresa d'algún corb marí. Descansàrem una estona més i menjàrem uns cacauets amb gust de soja molt energètics però no gaire bons, que a part de a noltros també alimentaren una ovella poc agraciada. Posàrem les cames en marxa en direcció Massanella amb intenció de dormir a la seva falda per fer-hi cim el se'n demà dematí. Seguint la canal fou quant trobàrem més gent, escoltes, famílies, i excursionistes de potada que feien la travessa per la GR-221. El cel ja no era tan blau, però no hi havia ni un núvol, i la bellesa de la panoràmica no ens passava desapercebuda a pesar de tenir-hi els ulls avesats: la roca nua del Puig Major i el Gorg Blau eren d'un color entre rosa i  carabassa pròpi de la posta un dia clar. Caminàrem pel camí que duu als Tossals fins que el cel començà a ennegrir-se, decidírem sortir del camí i començar a pujar per trobar un bon lloc per dormir.


Esperàvem que aparagués una sitja d'aquestes encoixinades de barbeta que fan quasi prescindible l'estorilla però mira que cercàvem bé i no en trobàvem cap, dins una zona que destaca per la gran presència d'arquitectura carbonera. Trobàrem una clariana i escampàrem quatre pedres i aviat tenguérem el foc fet, la tenda montada i la panxa plena. Cosa de les 10 ja roncàvem, dins la flaire dels nostros cossos bruts i suats.